 |
El
pes de les coses
|
· Un procès natural
Linux o, millor dit, GNU/Linux, ha estat el pas
natural per a un
exusuari de windows (3.11, la darrera versió que vaig
emprar)
com jo. Descobrir que podia fer que l'ordinador fera el que jo li
indiqués i no al
contrari va ésser un esdeveniment increïble per a
mi.
Fa uns anys, nogensmenys, vaig començar a sentir, per boca
del
Marc Freitag,
és clar, que hi havia "d'altres coses", com ara el
FreeBSD, quan encara érem tots dos a Heidelberg.
Això
m'ho va dir a una tenda de llibres especialitzada en Unix i, en
dir-m'ho, va ensenyar-me uns CDs que corresponien al FreeBSD... 4.2,
crec (no
em recorde massa bé). La primera impressió diuen
que
és la que compta i, en veure aquells CDs amb el dibuix del
dimoni,
la veritat és que em va fer la mateixa sensació
que veure
aquells dibuixos animats txecs de quan jo era un nano a la telele: era
molt atractiu i alhora em produia una sensació de vertigen
molt
forta perquè, en aquell dimoni que eixia d'un CD, com el que
veieu a la foto, ja podia
olorar-me jo el que hi havia al darrere.
 |
Amb aquesta foto i l'entrevista
començà tot
|
El comentari de Marc "Si
tu arrives
à installer ça, alors tu déviens le
mega-ultrafreaky du monde" o alguna cosa semblant i
mesclat amb
una imaginació profètica, em va deixar entreveure
els
budells de la bèstia. Però, no va ser
sinó dos
anys més tard, que vaig començar a llegir coses
sobre els
BSD.
Ja en aquella edat tendra meua vaig tenir la meravellosa
intuició que el que jo volia, el que més
s'adequava a mi,
era l'OpenBSD. Per què? No ho sé, potser va
ésser
al principi només una manera de voler impressionar el Marc,
el meu ídol d'adolescència, o el
compromís d'OpenBSD en la
lluita per la llibertat. La cosa
és que aquella primera aproximació
acabà molt malament
perquè no vaig poder instal·lar mai el sistema al
meu
portàtil. La raó segurament va ésser
el meu
desconeiximent de les coses més fonamentals.
· Els anys del desassossec
El que vaig fer aleshores va ser simplement tancar els ulls i continuar
amb el GNU/Linux. Vaig pensar que ja ho faria més
endavant,
quan fóra major.
I va ser la fortuna la que em dugué al MAL,
a aquella distribució de linux anomenada Ubuntu. Al
principi em
semblà el paradís perdut. Tot funcionava sense
haver de
fer res, prometien llibertat i, a més, t'enviaven
a
casa tots els CDs d'Ubuntu que vulgueres
gratuïtament.
Així que m'enganxí i vaig passar un parell d'anys
amb
ells...
Però, vaig acabar per entendre el que hi havia al
darrere i també moltes coses que van passar en el
món
linux em varen fastiguejar molt, i més i més...
així que els Nadals del 2005, quan vaig
tenir
una estoneta lliure, em vaig a posar a buscar quin seria el sistema
operatiu perfecte per a mi. I va ser aleshores que el record de la
instal·lació fallada d'OpenBSD va
començar a
fer-me cosquerelles... La conclusió? OpenBSD. Per
què?
MIREU ACÍ.
Crec que no cal afegir més explicacions. L'article
ja és
prou llarg. Després d'escriure'l no puc sinó
corroborar
cada vegada més que la tria va ser la bona
· Els fets
1- Linus no està en contra de les binàries al
nucli linux, al contrari. D'altres sistemes tampoc no hi tenen
cap problema, inclosos els BSD, com el NetBSD
2- Theo de Raadt fa tot el possible per evitar aqueixes situacions (mireu ací, i ací; a la wikipedia també n'hi ha un article)
3- El nucli linux (a) perd
qualitat a un (b) ritme (c) increïble, (d) inexplicable
4- OpenBSD és un TOT, no un nucli i un sac de programari... i guanya qualitat a cada versió (mireu ací, i ací)
5- GPL no és llibertat, és una ordre
Per què? És clar que tots volem que el programari
siga
lliure. Però no podem parlar de llibertat si forcem els
altres a fer el que nosaltres volem.
Però, si us plau, no us equivoqueu,
jo no sóc un dels que empren OpenBSD perquè pensen que GNU/Linux és
comunisme (i no en tinc res en contra, més aviat el contrari). D'altra banda, si
GNU/Linux és comunisme, OpenBSD és anarquia...
Per a resumir: Jo puc ésser intel·ligent,
però no
puc i no vull forçar-te a ésser
intel·ligent a tu...
4- La solució? OpenBSD
|
