Antón i el seus quefers
Què vaig a fer si se'm cau la baveta...
El nom de l'al·lot d'ací baix és Antón
Ricard Amaro Pendl (encara que a casa li diem
Antoxa -la "x" com en "això"-), i va nàixer a
l'hospital més fatxenda de tot Heidelberg, encara que ara ell
mateix es considere -m'ho ha dit a cau d'orella hui al matí- un berlinès de soca-rel.
A més,
de Schöneberg (tot justet com la Marlene Dietrich).
El segon nom, Ricard, li posàrem per un bon amic que ara ha esdevingut membre de
la família.
Una de les coses per què li haig d'estar més agraït
és per ésser tan cabut i constant i vetllar per la meua
reeixida professional en despertar-me tots els dies a aixó de
quarts de set perquè treballe. Clavat, com un rellotge
(orollotge), vora dos quarts de set, aquest reiet comença la
serenata
de refilets... BAAH GOO... BLEEEE Fins que l'ascendència
genètica immediata (nosaltres)
ens aixequem i estem ben desperts. Aleshores, i només
aleshores, es queda torrat com si no hagués
dormit en anys... Encisador, però de veritat.
